16 de novembre 2017

Club de Lectura Art i Literatura sobre "Charlotte" de David Foenkinos

Charlotte, de David Foenkinos
(traducció: Mercè Ubach)

  • Tertúlia de divendres 10 de novembre de 2017 
La tertúlia de Celler de lletres del mes de novembre és la que queda emmarcada en el cicle “Art i Literatura”, en el qual comptem amb la col·laboració de Glòria Guilera, llicenciada en Història de l’Art, que ens ajuda a aproximar-nos a la figura de l’artista del qual es parla a la novel·la llegida per les clubaires. I en aquesta ocasió el llibre que hem comentat és Charlotte, de David Foenkinos.

Una primera part de la trobada l’hem dedicat al Club de lectura pròpiament dit, i en una segona part ens hem endinsat en la vida i l’obra de Charlotte Salomon gràcies al muntatge visual elaborat per Glòria Guilera. En ell no només hem copsat les similituds amb altres artistes (van Gogh, Chagall, Emil Nolde), sinó que hem pogut veure i estudiar diverses obres de Charlotte Salomon, la majoria pertanyents al projecte Vida?, o teatre?, així com fotografies de la seva infantesa i adolescència.

Però passem a la conversa mantinguda al si del Club de lectura. Cal assenyalar, en primer terme, que la majoria de les clubaires han fet una valoració positiva d’aquesta lectura. Amb tot, l’estil peculiar de l’autor, amb l’ús continu de frases curtes i penetrants, en alguns casos ha creat cert nerviosisme a l’hora de llegir, certa sensació de desassossec. Per contra, algunes clubaires han assenyalat la polidesa de les frases breus, la concreció del missatge, i la intenció d’una relectura de la novel·la per tal de gaudir-ne encara més. En aquest sentit una de les integrants del grup ha qualificat la novel·la com a “narrativa poètica realista”, i ha destacat el treball de recerca dut a terme pel seu autor, David Foenkinos.

Referent a la temàtica, algunes veus han considerat que exposa la terrible duresa de la vida de l’artista (i potser de qualsevol altra vida en els anys tràgics de l’Holocaust). Però hi ha qui ha considerat que aquesta duresa ja és manifesta molt abans del període bèl·lic ja que Charlotte viu unes circumstàncies familiars peculiars i dramàtiques.

Aquesta observació ens ha dut a discutir sobre el suïcidi. I més concretament sobre l’amenaça del suïcidi com un estigma indefugible que marca tràgicament la saga familiar de Charlotte Salomon. Perquè malgrat que ella no és conscient perquè en tot moment han convertit el tema en un tabú, és al voltant dels dies en què mor l’àvia quan s’assabenta de la nombrosa quantitat de suïcidis que han tingut lloc dins el clan familiar. I això la fa trontollar emocionalment i psíquica. Perquè tal com ha comentat una clubaire, és possible que els secrets marquin més que la guerra.

També l’estructura de la novel·la, amb una mena de dedicatòria inicial, on l’autor ens informa de la intencionalitat amb què ha escrit aquesta obra, i un epíleg que clou diversos aspectes que podrien interessar el lector (més enllà de la biografia de Charlotte), ha estat comentada i lloada. Així com també ha estat considerada un encert la tria del peculiar punt de vista narratiu, amb una veu que va desgranant pas a pas la vida de l’artista, però que de tant en tant es permet breus incursions dins la narració per pinzellar, comentar, o senzillament acabar de documentar algun passatge de la novel·la. Un narrador, doncs, que per al Club de lectura Celler de lletres es posiciona en un lloc excel·lent per mostrar l’evolució de Charlotte i que, en ocasions, ens permet percebre l’empatia que sent ell per aquesta artista.  

Altres aspectes que hem anat comentant al llarg de la tertúlia han estat l’enamorament de Charlotte vers Alfred Wolfsohn; la descoberta de la pintura per part d’ella i les dificultats que té per continuar estudiant a l’acadèmia de Belles Arts; la fugida cap a Villefranche-sur-Mer per escapar de la guerra i per tenir cura dels avis; l’impacte d’aquest paisatge marítim, amb la seva llum i els seus colors vius; el canvi de caràcter de l’avi; el llegat artístic deixat en mans de gairebé l’única persona en qui pot confiar, amb una frase tan punyent com “és tota la meva vida”...

En definitiva, hem gaudit de nou d’un interessant club de lectura i d’un enriquidor apropament a la figura d’aquesta artista, Charlotte Salomon.



  • L’autor
Escriptor i guionista francès (París 1974), va estudiar literatura i música en aquesta mateixa ciutat. De fet va compaginar els estudis d’Humanitats a la Universitat de la Sorbona amb les classes de guitarra que ell mateix impartia alhora que tocava en un grup de jazz.

Amb la seva primera novel·la, Inversion de l’idiotie (2002), va rebre el premi François-Muriac1. Amb tot, i malgrat aquest reconeixement, no va ser fins el 2004 quan la carrera literària d’aquest autor va suscitar un veritable interès per part dels lectors, i aquest esclat es va produir arran de la publicació de la segona novel·la, traduïda al castellà sota el títol El potencial erótico de mi mujer, que va obtenir el premi Roger-Nimier.

Pocs anys després apareixeran els seus dos grans èxits de vendes. En primer lloc La delicadesa (2009), una novel·la que el consolidarà en el panorama literari francès i mundial a causa de les nombroses traduccions que es duran a terme, i també per la versió cinematogràfica estrenada el desembre de 2011, corealitzada amb el seu germà Stéphane i comptant amb el treball de l’actriu Audrey Tautou com a protagonista. I en segon lloc, el 2014, es publica l’obra que tractarem en el nostre Club de lectura: Charlotte, guanyadora de dos dels més prestigiosos premis literaris francesos, el premi Renaudot i el premi Goncourt des lycéens, i també el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista.

A més d’aquests títols ha publicat altres novel·les, malgrat que no sempre ens n’ha arribat la traducció. Per citar-ne alguns esmentarem Els records, La biblioteca dels llibres rebutjats, i El misteri d’Henri Pick. També participa de forma habitual en l’escriptura col·lectiva de relats i contes curts que són publicats per editorial francesa Gallimard, en la qual trobem el gruix de la seva obra.


  • L’obra
Abans d’iniciar la lectura del que seria, pròpiament, la novel·la, trobem una nota breu de l’autor on ens comunica que la narració està inspirada en la vida de Charlotte Salomon, pintora alemanya assassinada als vint-i-sis anys, estant embarassada. I afegeix que la font documental ha estat l’obra autobiogràfica de Charlotte: Vida?, o teatre?

No esmento aquest apunt de forma gratuïta. Obeeix a una remarca ben clara que cal tenir present: la voluntat de l’autor de ficcionar la vida d’aquesta artista tot mantenint-se fidel a la veracitat dels fets. Un propòsit, per l’altra banda, que serà en gran mesura el germen del peculiar estil del llibre.

L’obra està estructurada en vuit parts i un Epíleg. Tots ells força breus. Alhora, cadascun es desenvoluparà en base a diverses seccions numerades, i en cap cas trobem un títol que ens aporti pistes al voltant de la trama de cada apartat. Amb tot, l’argument de Charlotte és ben senzill: la biografia de l’artista des del naixement fins a la mort.

La infantesa al costat d’una mare afectada psicològicament pel suïcidi de la pròpia germana, l’orfenesa i l’acceptació d’una nova estructura familiar, la descoberta de la música i l’art, la troballa del gran amor, la guerra i la fugida... tots aquests elements, i molts altres, seran exhibits davant la nostra mirada amb la contundència que atorguen les frases curtes, directes i amb el verb en present. Una fermesa d’exposició que oscil·larà entre l’esguard asèptic i l’esguard amb les emocions a flor de pell.

Entremig d’aquest estil l’autor també es permetrà altres recursos narratius interessants. Podem observar les seves incursions dins la novel·la tot explicant-nos com va aconseguir una o altra informació o com va arribar a visitar un o altre espai. O comprovem com les frases breus es converteixen en enumeracions que recapitulen dades. O bé assistim al flirteig amb l’anacronisme quan explica fets futurs que formen part de la Història amb majúscula.

Tot plegat ens duu a una novel·la de lectura i relectura molt recomanable.

Altres dades

·         David Foenkinos a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/David_Foenkinos
·         L’artista Charlotte Salomon a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Charlotte_Salomon
·         Ressenya de Charlotte a Núvol: https://www.nuvol.com/opinio/on-les-sensibilitats-es-troben/
·         Sobre David Foenkinos al programa Tast de lletres: https://youtu.be/Vfge9k8pFkE
·         David Foenkinos al festival MOT (article a Núvol): https://www.nuvol.com/noticies/charlotte-salomon-la-puissance-et-la-beaute/
·         Entrevista al pare i madrastra de Charlotte (vídeo youtube): https://youtu.be/NlytljkojGo
·         Sobre l’exposició Vida?, o teatre? (vídeo youtube): https://youtu.be/Yrp44upuZOg

Sílvia Romero


15 de novembre 2017

Entrevista a membres del Jurat del Premi Celler de Lletres

De clubaire a jurat literari: Carme Verge i Priscil·la Muñoz
(per Sílvia Romero)

El dia del lliurament del premi del 3r Concurs de Novel·la Curta Celler de lletres, la nostra regidora de Cultura va comentar que si un projecte perviu durant tres anys, això significa que ha nascut per quedar-se. Per aquesta raó l’esmentat certamen, nascut al si del nostre Club de lectura, esdevé cada vegada més un motiu d’orgull per a les clubaires ja que som un element vital de tot aquest engranatge.

Diem això perquè una de les característiques del nostre concurs és que part del jurat està format precisament per clubaires. En la convocatòria de 2017 les clubaires col·laboradores han estat Carme Verge i Priscil·la Muñoz.

Avui parlem amb elles per saber com han viscut aquesta experiència.

Si no recordo malament va ser un cop atorgat el premi de l’any passat quan vau demanar poder fer de jurat en l’edició d’enguany. Què us va motivar a fer aquest pas?
-PRISCIL·LA: La Maria Rosa Figueras va fer de jurat l’any passat i em va comentar que era molt interessant. Quan m’ho va dir vaig pensar: vinga, ara prova-ho tu. El que passa és que després, quan m’ho vaig rumiar més, vaig pensar: en quin sacramental m’he posat? I quan va arribar l’hora, al cap d’un any, vaig decidir que ho havia de tirar endavant i que ja me’n sortiria.
CARME: Sempre m’havia fet gràcia la possibilitat de fer de jurat, i també pensar que llegeixes una obra abans que la resta de la gent. Però el que em va acabar de convèncer va ser que en agafar el llibre guanyador de l’any passat, quan vaig acabar i vaig veure que sortia el nom del jurat al darrere... vaig pensar: aquesta és la meva! Jo vull que el meu nom surti en un llibre. Perquè de llibre jo no n’escriuré mai cap, Déu nos guard!, però em feia gràcia. I això és el que em va acabar de decidir.


(Poblatana d’origen (qui no perd els orígens, no perd la identitat), va néixer a Can Batista i fa més de 50 anys que viu a Sant Sadurní. Sempre ha treballat d’administrativa i a la mateixa empresa. Hi ha quatre coses que l’apassionen: llegir, viatjar, ballar i veure teatre. Quan diu “apassionar”, és realment així. No n’hi ha prou amb “agradar molt”. Dir això seria quedar-se curt.)  

Un motiu tan vàlid com qualsevol altre. I per l’altra banda, havíeu participat com a jurat, sigui literari o de qualsevol altra disciplina, en alguna altra ocasió?
-PRISCIL·LA: No, mai.
-CARME: Només amb la canalla: concursos de disfresses, carreres... Però només en pla familiar, no pas professional.

Doncs passem a l’experiència d’aquest any. Com us vau plantejar la feina que havíeu de fer com a jurat?
-PRISCIL·LA: Com que ens vau donar unes pautes, abans de començar a llegir les vaig mirar. I cosa que no faig mai, vaig agafar la llibreta, el bolígraf, l’original... tot allà ben posadet, i vaig anar llegint i apuntant. I vaig pensar que això ho podia fer més vegades, que no era pas tan complicat. Perquè a mi sempre em passa que, com que vull llegir molt de pressa, no em dona temps per fer anotacions. Com si diguéssim... des de llavors estic més tranquil·la a l’hora de llegir, com més preparada.


(Segoviana de naixement i sadurninenca des dels tretze anys, ha treballat com a talladora industrial fins al moment de la jubilació. Tota la vida li ha agradat llegir i des de fa uns anys participa en el club de lectura Celler de lletres. Formar part d’aquest grup li encanta i gaudeix molt de les tertúlies perquè, com diu ella mateixa: “llegir és la meva passió”.)

I tu, Carme, com et vas plantejar la feina de jurat?
-CARME: Des del primer moment vaig veure que era una cosa molt interessant i que me l’havia de prendre molt seriosament. Hi havies de posar els cinc sentits, molta atenció i molta calma. I potser veure sempre l’ampolla mig plena quan estàs llegint: fer-ho en positiu i sense prejudicis.

I la reunió per deliberar, què us va semblar? Esperàveu una trobada com la que vau viure o pensàveu que seria diferent?
-CARME: Va ser molt interessant i vaig aprendre molt. Primer em va donar la sensació que era com un Club de lectura on tothom hi pot dir la seva, però amb menys gent. Però llavors vaig veure que en aquesta reunió es tractava d’acostar posicions i havíem de fer un esforç de parlar i sobretot d’escoltar. I em va sorprendre i encantar la feina de l’editor i ara m’ho miro d’una altra manera. Em refereixo a la seva feina en aquesta reunió, per la manera com intervenia quan era el seu torn dient alguna cosa sobre la novel·la sense mostrar si estava a favor o en contra, però afegint alguna cosa que ens ajudava a acabar de definir-nos.
-PRISCIL·LA: Jo també ho vaig trobar molt interessant. Ja em pensava que era així, ja m’ho esperava, però dubtava si les meves anotacions anirien en la mateixa línia que les dels altres. I en canvi em vaig trobar molt bé i em vaig adonar que el que jo havia deduït era una opinió més, una opinió vàlida, perquè ningú no imposava res. Es tractava d’opinar i escoltar per anar concretant quina era l’obra guanyadora.

Podríeu definir la novel·la guanyadora, El secret de les caves Malsor, d’Olga Olaria, amb una sola paraula?
-CARME: Una idea original.
-PRISCIL·LA: Una fantasia gris

Una fantasia gris? Què vols dir?
-PRISCIL·LA: Sí, una fantasia gris perquè la novel·la pot ser gènere negre, però no ho és ben bé. I a més té un element fantasiós o de joc.

Ben trobat. I ja per acabar, repetiríeu l’experiència? Tornaríeu a fer de jurat?
-CARME: I tant! Sí, i tant. Estic molt contenta d’haver-ho fet.
-PRISCIL·LA: Jo també. Ho he trobat molt interessant. De fet jo vaig fer la primera lectura amb anotacions i després me les vaig tornar a llegir totes, ja sense aturar-me. Molt interessant.

Segurament el proper any tindrem altres clubaires que s’oferiran per fer de jurat, però és bo saber que vosaltres estaríeu disposades a repetir l’experiència. Per tant, moltes gràcies Priscil·la Muñoz i Carme Verge per la feina feta i per la vostra bona predisposició.



(novembre 2017)

14 de novembre 2017

Sílvia Romero i Olea, conductora del Club de lectura Celler de lletres i Escriptora de Capçalera de la Biblioteca, guanya el Premi de Narrativa “Blai Bellver”

Sílvia Romero i Olea, conductora del Club de lectura Celler de lletres i Escriptora de Capçalera de la Biblioteca, guanya el Premi de Narrativa “Blai Bellver”


Divendres 10 de novembre el Club de lectura Celler de lletres es va reunir per a la seva trobada mensual, i vam aprofitar els darrers minuts de la sessió per celebrar el nou guardó literari que ha guanyat Sílvia Romero, la nostra conductora del Club de lectura i també Escriptora de Capçalera de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya.


Amb la novel·la El jurament, Sílvia Romero ha obtingut el Premi de Narrativa “Blai Bellver”, dins el certamen del XXXIV Premis Literaris Ciutat de Xàtiva.

Segons ens va comentar l’obra serà publicada per l’Editorial Bromera el juny de 2018, i l’argument avança en dues línies narratives, una en època actual i l’altra ambientada, sobretot, al Londres del segle XVII. Ja a l’inici de la novel·la es descobreix, rere una pintura d’escàs valor artístic, una altra pintura que possiblement es podria atribuir a Rembrandt. La investigació per verificar aquest supòsit ens conduirà a la història londinenca esmentada, just quan la ciutat acaba de superar l’epidèmia de pesta. Els personatges que hi conflueixen ens oferiran una narració on el que preval és l’amor i la lleialtat, però també la mesquinesa i la venjança. I al costat d’aquests sentiments hi ha la força de la paraula quan aquesta es converteix en jurament.

Enhorabona, Sílvia!

30 d’octubre 2017

PORTES OBERTES DE LA NOVA BIBLIOTECA MUNICIPAL
Dissabte 25 de novembre
11:00 Concentració a l´antiga biblioteca (carrer Sant Pere, 36), acte seguit cadena humana del trasllat a la nova biblioteca
11:30 Portes obertes a la nova biblioteca (Plaça Primer Homenatge a la Vellesa, 10)

OBERTURA DEFINITIVA DEL SERVEI AL PÚBLIC

Dilluns 27 de novembre a la tarda


26 d’octubre 2017

Club de Lectura Celler de lletres, tertúlia sobre "Novembre"





Com ja és habitual en les nostres trobades del mes d’octubre, dedicades a la “Literatura D.O.”, en aquesta sessió comentàvem l’obra guanyadora del Premi de Novel·la curta Celler de lletres de l’any passat. Això significa que havíem de parlar de la novel·la Novembre... i que, a més, comptàvem amb la presència de la seva autora, Núria Valentí.

Però la peculiaritat de les trobades del mes d’octubre no és només aquesta, sinó que a més el Club de lectura se celebra en l’espai de les caves que col·laboren en el projecte “Literatura D.O.”, i per això enguany vam visitar Celler Vell, acompanyats del cavista Josep M. Estruch, i vam poder admirar la maqueta ferroviària CavaTren, ubicada precisament a l’interior del Celler Vell i que reprodueix l’entorn del Penedès. Una visita altament aconsellable.

La tertúlia va avançar amb un format diferent a l’usual perquè sempre que gaudim de la presència de l’autor o autora de l’obra a comentar, intentem aprofitar al màxim aquest luxe. Per això les primeres intervencions, més que pretendre fer un tempteig al voltant de la valoració general de la lectura, van anar encaminades a preguntar o plantejar qüestions diverses a Núria Valentí.

Un del temes que va sorgir va ser l’ús nul de la matèria sexual com a element narratiu. Una de les clubaires va considerar que, concretament en una de les escenes relatades a la novel·la, potser calia cert aprofundiment. Però com sol passar en les nostres tertúlies, la intervenció d’una altra clubaire anava en una línia ben oposada, perquè valorava l’actitud de la protagonista i la seva facilitat a sortir amb un dels personatges i trobar-se amb ell en nombroses ocasions, com un senyal de permissibilitat excessiva. I és que, potser no cal repetir-ho perquè és una veritat que totes tenim ben clara, però davant d’un llibre concret cada lector llegeix una obra diferent.

Un altre aspecte que es va remarcar en més d’una ocasió va ser el to poètic que amara l’estil narratiu de Núria Valentí quan descriu el paisatge i les vinyes. Unes descripcions on ressalten els colors i les olors, i que ja en el seu moment van ser remarcades pel jurat del premi obtingut l’any passat.

El tema de fons de la novel·la també va ser tractat, i es va comentar que calia col·locar el focus en una temàtica tan habitual en literatura com és l’amor, però que Novembre... destacava perquè, malgrat la seva brevetat (no oblidem que es tracta d’una novel·la curta), presenta molts tipus d’amor: de parella, de pare a fill, a la terra, a l’ofici... De tal manera que l’amor es va desplegant a poc a poc al llarg de les seves pàgines i ofereix un mosaic de sentiments diversos.

I per acabar amb aquest resum de la trobada, potser també caldria remarcar l’encert d’un final que tanca perfectament la història narrada però, alhora, planteja al lector més d’una incògnita, de tal manera que en acabar la lectura hom no pot evitar elucubrar sobre el futur d’aquells personatges que ha anat coneixent pàgina rere pàgina.

No cal dir, òbviament, que tots aquests comentaris van comptar amb la resposta de l’autora. De vegades donant una contesta clara a una qüestió, en altres moments elaborant alguna precisió o matisació. Per tot plegat: gràcies, Núria, per acompanyar-nos durant la tertúlia i enriquir-la amb la teva participació.

·         Unes paraules de Núria Valentí, autora de la novel·la
Dijous és el meu dia preferit de la setmana. M'agrada especialment i no sé ben bé quin és el motiu, però m'agrada. Dijous passat, tercer dijous d'octubre... ;-), sota un cel que queia damunt de tots sense compassió, vaig encaminar-me cap a Sant Sadurní. Recordava el dijous de feia un any, quan a la biblioteca es va fer públic el premi que vaig tenir la sort de guanyar, aquella tarda també va ploure molt i molt. És casual, però és curiós.

Des de l'abril, mes en què es va publicar Novembre... fins avui molts lectors m'han fet comentaris sobre el llibre, m'han felicitat i molts m'han demanat que escrigui el futur dels personatges, que com tots els futurs és intrigant. També a través del Facebook hi ha hagut persones que no conec que m'han fet comentaris. És grat que passi això però aquest dijous passat m'esperaven un grup de lectores experimentades. Tinc sort que m'encanta el risc i el desafiament, perquè la trobada prometia, i molt.

La Glòria, amb la seva particular habilitat de fer-te sentir com a casa ens va introduir i la Sílvia, gran experta en conducció va portar de meravella la moderació de l'acte.

Va disparar una lectora, que recordava perfectament i que a més havia format part del jurat. La veritat és que la seva pregunta va ser del tot imprevisible per a mi. Em preguntava per què no hi havia més sexe a la novel·la. A més volia saber el per què no hi havia sexe. Ostres!! La veritat, no sabia ben bé com explicar-li per què l'escena més sensual de la història no l'havia descrit amb pèls i senyals. Entrat l'acte una altra lectora va retreure el tema abordant-lo des d'un altre escaire i llavors vaig saber explicar-li a la primera lectora, i a tota la sala, el perquè real no m'havia entretingut en posar detalls. Ja havia explicat que és bonic imaginar una escena on, la passió es barreja i es culmina fent l'amor, i tothom podia viure-la a mida, les escenes de sexe en aquest moment són poc curioses i en una novel·la curta no pots perdre massa temps en una escena que no ens porta gaire més enllà i que em prenia lloc per explicar altres sentiments dels personatges. Però sobretot perquè la història no reivindica sexe, ni la història ni el moment que vivim. Si els personatges haguessin viscut en l'època en què el sexe era trencador i calia donar ales pel seu alliberament, ho hauria fet.

Entre la primera pregunta i l'última es va crear un clima de complicitat entre tots on es podia veure com cada lector pren partit en la lectura i crea un feeling amb un personatge o amb algun altre.

Mai podré agrair prou a totes les persones que varen participar preguntant i comentant tot allò que els havia encuriosit, motivat... el que els havia agradat, o no tant... La veritat és que va ser una experiència molt enriquidora, i, el fet que no m'ho posessin fàcil des del principi va ser encara més emocionant i sobretot molt estimulant.

Tot i que ens vàrem passar de temps, Deu n'hi do, m'hauria encantat poder allargar aquella estona, per això vull traslladar el meu agraïment a tots.

  • L’autora
Núria Valentí Arbós neix a Les Franqueses del Vallès el 1964, i el fet de créixer en un entorn rural marcarà profundament la seva manera de ser. Estretament vinculada al món de l’art, passa llargues temporades al sud-oest de França, tot participant en projectes amb artistes de Bordeus. Un dels trets a destacar del seu caràcter és la inacabable curiositat, i les diverses estades en aquests paratges, per motius artístics, esdevindran també el punt de partida que la durà a aprendre, interpretar i entendre la vinya i el vi, així com tot allò que envolta el món dels productors artesans gastronòmics.

Aquest aprenentatge influirà enormement en la seva sensibilitat a l’hora de valorar els productes autòctons, i a poc a poc es va formant la idea de crear la revista Art-e-sans, cosa que durà a terme el 2013. Amb aquesta publicació, Núria Valentí pretén difondre els valors de la gastronomia catalana, dels productes de proximitat i de la cuina del país, sempre basant-se en uns productes agraris de primeríssima qualitat.

Amb l’obra que tractarem en la nostra trobada del Club de lectura, Novembre..., Núria Valentí va resultar guanyadora del Premi de novel·la curta Celler de Lletres 2016, certamen organitzat per la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya i l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. Una novel·la que es converteix en un cant a l’adaptació a un nou lloc, a l’esforç de pertinença a l’espai que ens acull i a la regeneració personal com a únic camí en la cerca de la felicitat.

  • L’obra
Novembre... ens planteja, entre d’altres qüestions, el gran tema que mou l’ésser humà: l’amor. I aquest sentiment se’ns mostra en la relació de parella, en l’afinitat entre companys, en la devoció vers l’ofici triat, en el lligam entre pares i fills, en el vincle entre la mestra i l’alumne... i per damunt de tots ells, en l’estima vers la terra, la natura, la seva llum i els seus colors.

La protagonista, Olívia, s’endinsa ja des de les primeres pàgines en un procés d’aprenentatge i coneixement de la vinya, del vi, i com he esmentat més amunt, de la terra que els crea. Però ella evolucionarà, com en un viatge iniciàtic, al mateix temps que duu a terme aquest aprenentatge, i anirà retrobant l’essència dels somnis i il·lusions perduts al llarg dels anys de tal manera que, durant el trajecte d’autoconeixement, descobrirà l’amor.

La novel·la, escrita en tercera persona, avança cronològicament al llarg de tot just dues setmanes del mes de novembre. Però la veu narradora ens ofereix, amb mesurada dosificació i sempre mantenint la pulsió expressiva, diverses dades al voltant del passat dels personatges, cosa que ens permetrà construir, mentalment, una imatge sòlida i coherent de cadascun d’ells.

Potser caldria matisar, fent referència a aquest acotament temporal dins la ficció novel·lística de Novembre..., marcada en dues setmanes, que malgrat la seva brevetat l’autora ens exposa, a més de la història d’amor que viu la protagonista en primera persona i l’estima per la terra, un parell de temàtiques interessants: el món de l’ensenyament i, malauradament, l’experiència que comporta el fet de viure prop d’una persona malalta.

En definitiva Novembre..., Premi Celler de lletres de novel·la curta 2016, és una bona entrada en la literatura de ficció per part de Núria Valentí.

Altres dades
·         Núria Valentí a l’editorial Meteora: http://www.editorialmeteora.com/autor/valenti-arbos-nuria/130
·         Núria Valentí i la revista Art-e-sans: http://www.art-e-sans.com/
·         Entrevista a Núria Valentí a Ràdio Sant Sadurní: https://www.ivoox.com/novembre-novel-la-guanyadora-celler-lletres-2016-audios-mp3_rf_17996192_1.html

Sílvia Romero

09 d’octubre 2017

Taller “El cava a la literatura”

El passat dissabte, dins els actes del Cavatast 2017 i el Cicle Biblioteques amb DO, la biblioteca va organitzar el taller “El cava a la literatura” amb el Cava Celler Vell, a càrrec de Xavier Lluís i Marc Montserrat de Calidoscopi Cultura.


Amb la presència de Josep Maria Estruch de Caves Celler Vell i Montse Medall (regidora de Cultura).



El taller repassava les trajectòries de tres escriptors marcats per la seva addicció a l'alcohol, Ernest Hemingway, Marguerite Duras i Francis Scott Fitzgerald. Es van llegir alguns textos de les seves obres i vàrem poder veure fragments de les adaptacions cinematogràfiques.



I es van tastar tres caves molt estretament relacionats amb la literatura que es comentava en el taller, concretament Brut Reserva, Rosé i Brut Nature Reserva tots ells de les Caves Celler Vell, el cava còmplice del Cicle Biblioteques amb DO 2017/2018.








Taller familiar “La Corba, camina i recull"

El dissabte 7 d'octubre es realitza el taller familiar “La Corba camina i recull, taller de vidre naturalment creatiu” adreçat a famílies amb infants de 2 a 6 anys.

Aquest taller emmarcat dins les activitats del cicle “Biblioteques amb D.O.” , l'han pogut gaudir 15 infants,  juntament amb els seus pares, a la sala d’actes del Casal d’entitats.

Es va iniciar el taller amb la narració del conte “La Corba camina i recull”, una història protagonitzada per una artista que usa els materials més increïbles per realitzar la seva obra. Ella, amb la seva creativitat, en fa obres d'art i objectes reutilitzats. 



A continuació els nens i nenes van passar a l’acció, asseguts a terra al voltant d’un gran ventall de materials  reciclats van poder imaginar, enginyar i crear petites obres d’art.  Tots els assistents es van poder endinsar a l’aventura de reciclar i reutilitzar, per crear i recrear, i contribuir així a l’equilibri del planeta.









Per finalitzar l’activitat, tots els infants van exposar les creacions al voltant del Boti Boti, i tothom va marxar molt content amb les seves creacions.