Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda
Tertúlia del 12 d’abril de 2024
La sessió del club de lectura sobre la
novel·la Jardí vora el mar ha estat
plena de reflexions sobre els diversos elements que conformen aquesta obra, una
de les menys conegudes de Mercè Rodoreda, però que ocupa un lloc cabdal en la
seva producció perquè va ser la primera novel·la que va escriure després de la
Guerra Civil. Diverses integrants del
club de lectura l’han descrita com un descobriment, sobretot per la delicadesa
i subtilesa de l’estil que l’autora hi desplega.
La novel·la s’estructura en sis estius,
i aquesta divisió estacional permet al lector d’anar observant els canvis que
es produeixen al llarg del temps, tant en l'entorn com en les relacions entre
els personatges, clarament dividits en dos grups que han estat identificats
com, d’una banda, els rics i les seus amics convidats i, de l’altra, el servei
domèstic.
«Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent
[...] I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tots...
dues desgràcies.»
Un altre aspecte que ha suscitat un
fort interès ha estat la construcció de la veu del narrador. El personatge del
jardiner, sense nom, mostra curiositat però alhora es fa el desentès. Actua com
un observador dels esdeveniments que es desenvolupen a totes dues cases i és el
receptor del que li van explicant els altres. La seva relació amb els altres
personatges, basada en la confidència i l'observació, submergeix al lector en
la vida quotidiana dels protagonistes, però s’ha destacat que no els jutja mai,
si més no obertament.
«Vaig pensar que potser sí que tot allò era
veritat, però que les coses explicades per tanta gent...»
La brutalitat dels rics, especialment del senyoret Francesc i el senyor
Bellom, va ser objecte de debat sobretot pel que toca als casaments per interès
i a la manera com emmotllen els altres als seus interessos. La imatge de les
flors aixafades per les rodes dels cotxes dels assistents a les festes s’ha
assenyalat com a representativa d’aquestes actituds.
«com si una planta fos una eina que si es fa
malbé se’n compra una altra igual»
«la meva dona és la meva dona i me la vaig
triar que tingués la pell com cal; la mena de pell que es necessita perquè els
brillants que li compro llueixin»
La figura de l'americano que ha fet fortuna i torna a Catalunya també ha estat
analitzada. Els casos de l'Eugeni i el senyor Bellom, han estat posats en
relació amb l'oncle americano amb qui
Rodoreda es va casar de ben joveneta.
Es va destacar que la trama,
analitzada de manera abstracta, voreja el melodrama, però Rodoreda evita
hàbilment de caure-hi a través de la construcció subtilíssima d’un punt vista, el del narrador, que posa
l’accent en el “com” s’explica allò en comptes de la relació pelada del que
passa.
«I encara que un jardiner sigui una persona
una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també
tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa balança amb l’altra»
Finalment, vam analitzar el ric simbolisme
que trobem tot al llarg de la novel·la, especialment en les flors, el terra, l'aigua, els ocells. Aquests
elements naturals actuen com a metàfores de les emocions i els conflictes entre
personatges i creen una atmosfera carregada de ressons. D’altres elements, clarament simbòlics, són
el lleó engabiat i l’entremaliada mona Tití, anunciadora i portadora del caos.
L’autora
Mercè
Rodoreda i Gurguí va néixer el 10 d’octubre de 1908 al barri barceloní de Sant
Gervasi de Cassoles. Va començar a col·laborar amb diaris i revistes de ben
jove. Va escriure quatre novel·les que més tard va rebutjar perquè considerava
que reflectien la seva inexperiència. D'aquella època, solament va salvar Aloma (1938), que va guanyar el Premi Crexells i que va reescriure
completament fins a publicar-ne una nova versió el 1969.
Mercè
Rodoreda pertany a la generació d'intel·lectuals truncada per la guerra civil.
En acabar-se el conflicte, el gener del 1939 emprengué el camí de l’exili,
juntament amb un grup d’intel·lectuals; es refugià a Roissy-en-Brie —on establí
una relació sentimental, que durà tot l’exili, amb Armand Obiols (pseudònim de
Joan Prat)—, i, més endavant a París (1940), Llemotges, Bordeus (on visqué fins
al 1946) i de nou París, on residí des del 1946 fins al 1953.
Rodoreda és
considerada l’escriptora contemporània en llengua catalana més influent. La
seva novel·la La plaça del Diamant (1962)
ha esdevingut una obra mítica, lloada tant per la crítica com pel públic i
traduïda a més de 30 llengües. A partir
del 1973 retornà definitivament a Catalunya i s’instal·là a Romanyà de la
Selva, on acabà Mirall trencat
(1974). Va morir el 1983 i pòstumament,
es publicà la inacabada La mort i la primavera (1986), premi
Crítica Serra d’Or 1987, una de les obres més riques i inquietants de la
narrativa catalana. Rodoreda també feu una notabilíssima contribució al conte
contemporani.
La crítica
ha destacat el seu "existencialisme domèstic", la capacitat de
construir personatges fràgils i forts alhora, d'una tristesa que depassa les
circumstàncies històriques. En les seves colpidores obres, l'estil és
dolorosament voluptuós, d'una bellesa que neix en la intensitat de
l'experiència quotidiana.
L’obra
Jardí vora el mar és una novel·la de l’autora catalana
Mercè Rodoreda publicada el 1967. La història es desenvolupa en un poble
costaner, a la residència d’estiu d’uns senyors, on solen convidar amics a passar-hi
les vacances.
A diferència
de la major part d’obres de Mercè Rodoreda, centrades en narradors femenins
d’origen modest, el narrador de Jardí
vora el mar és un jardiner. A través
dels seus ulls, i filtrada pels seus prejudicis, l’acció avança amb salts
temporals, en sintonia amb el ritme de canvi lent, però implacable amb què
creixen les plantes del jardí.
Durant sis
estius, el jardiner va observant la vida
d’una família benestant, dels seus coneguts, veïns, com també del servei (que
té un paper destacat en la trama). Un dels grans encerts de la novel·la és
aquest narrador (és fiable o no el que ens conta?) que ens va exposant temes
que pretesament li resulten aliens.
El món de la
botànica és molt present en l’obra, i l’autora ens mostra els coneixements que
en té i la seva afinitat amb l’imaginari floral. La petja proustiana és palesa
en l’ambient social dels protagonistes i en l’atenció als detalls.
Narrativament,
la novel·la es desplega amb delicadesa, gairebé com una flor, fet que fa més
impressionants els cops narratius que s’hi produeixen. Aquesta subtilitat
gairebé etèria, juntament amb la construcció del jardí com a personatge
canviant, contribueix a la càrrega altament simbòlica de la novel·la.
«Vinculada a les flors, sense flors durant
anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista
fos un jardiner».
Xavier Zambrano
