Club de lectura CELLER DE LLETRES
La senyoreta Else, d’Arthur
Schnitzler, és la lectura que hem comentat aquest mes de febrer al Club de
lectura Celler de lletres, i val a dir que un bon nombre de clubaires, abans
d’endinsar-se en les seves pàgines, hi tenien cert recel. Això no es deu a cap
prejudici vers l’obra d’aquest conegut i reconegut novel·lista i dramaturg,
sinó al recurs tècnic del monòleg. És per aquest motiu que la lectura de La senyoreta Else, en general, ha
sorprès molt gratament.
En aquest sentit s’han valorat
positivament dos aspectes per damunt de molts altres dels que hem comentat: la
comprensibilitat del text, malgrat que la història es desenvolupa en una
alternança entre pensament (monòleg) i diàlegs (sense acotacions); i la valenta
i perfecta resolució d’aquesta veu femenina, atenint-nos al fet que l’autor de
l’obra és un home.
Encara lligat a aquests punts que
acabo de remarcar, s’ha destacat la professió d’Arthur Schnitzler, ja que com a
metge i també a causa del seu interès per la psicoanàlisi disposava dels
coneixements necessaris per penetrar en la mentalitat femenina. I per altra
banda també s’ha destacat el plantejament tipogràfic amb què se’ns ofereix
aquesta edició, jugant amb les cursives i les frases entre cometes, cosa que
ajuda a fer comprensible el text.
Més enllà d’aquests aspectes formals i
ja entrant en l’anàlisi dels continguts, alguns clubaires han assenyalat que la
lectura els produïa certa angoixa. Potser a causa de l’empatia que aconsegueix
crear l’autor entre protagonista i lector; potser a causa de les divagacions,
dubtes i inseguretats d’Else; potser a causa de la situació límit que ens
planteja... Sigui com sigui, el personatge d’Else ha esta considerat com una
recreació literària coherent, profunda, i amb una molt bona base i evolució
psicològica.
Else pot ser comparada amb la imatge
d’heroïna clàssica, no tant per aquest plantejament que es fa al llarg de la
novel·la sobre la mort i el suïcidi, sinó perquè damunt les seves joves
espatlles recau el futur i la salvació de la família. I per assolir aquesta
salvació se li demana un sacrifici: doblegar-se i cedir a una proposta amoral
que ens mostra, precisament, la doble cara de l’alta societat: la hipocresia
que es mou entre la conducta social acceptada pel col·lectiu enfront dels valors (discutibles) individuals. A més, es tracta d’una
societat que veiem ben reflectida en el microcosmos amb què l’autor ens dibuixa
els hostes de l’hotel on té lloc la narració.
En definitiva La senyoreta Else, d’Arthur Schnitzler, és una novel·la breu que,
en general, ha atrapat els clubaires del Celler de lletres i de la qual s’ha
destacat, també, el seu ritme in crescendo.
- L’obra
Amb aquesta lectura ens endinsem en una novel·la
breu (105 pàgines en la meva edició) al llarg de la qual veurem desfilar
personatges falsos, amb dobles vides, perdedors… un relat que podríem
qualificar de desolador.
La protagonista és la senyoreta Else, qui dóna
títol a la narració. Else és una jove de dinou anys acostumada a dur una vida
despreocupada perquè pertany a una família acomodada. En iniciar la novel·la
ella és de vacances d’estiu amb una tia seva en un hotel de la frontera
austroitaliana, i ja en aquest moment esclata el conflicte que li canviarà la
vida: rep una carta de la mare en la qual li comenta que la família es troba en
una situació econòmica un tant compromesa. Però el conflicte no és tant el tema
econòmic, sinó que la mare li prega que demani diners al senyor von Dorsday, un
vell acabalat.
A partir d’aquí començarà una història de
passions, de xantatge, i sobretot de desesperació. Ens diu la protagonista:
“¿Manté el tracte, senyor von Dorsday? Jo estic a punt. Aquí em té. Estic ben
tranquil·la. Somric. ¿Pot comprendre la meva mirada? El seu ull em diu: vine!
El seu ull em diu: et vull veure nua. I bé, pocavergonya, nua estic.” Perquè la
jove senyoreta Else es debatrà entre una o altra opció: entre cedir als
desitjos d’un vell verd i obscè o perdre l’oportunitat de disposar de diners i
salvar la família.
La novel·la breu La senyoreta Else esdevé una història explicada mitjançant els
monòlegs interiors i els ensomnis, una història de reflexió psicològica que
reflecteix un món on sempre perden els més dèbils, i compta també amb un final
sorprenent. És interessant analitzar la tècnica narrativa, amb una veu que va
reflectint gairebé pas a pas el pensament de la protagonista i amb un ritme que
es va accelerant per arribar a aquest inesperat final que esmentava abans. Al
llarg d’aquests monòlegs se’ns descriu amb admirable precisió la capacitat de
dispersió de la ment, que vola d’una a altra idea ja sigui per associació o per
qualsevol altra causa impensada a priori per part del lector.
- L’autor
Narrador i dramaturg (1862-1931), pertanyia a
una família acomodada de la burgesia jueva austríaca. Contràriament al que van
fer altres intel·lectuals de l’època ell mai no va abandonar la religió
(malgrat que fer-ho li hagués facilitat l’èxit), però sempre es va mostrar
escèptic en matèria religiosa. Es doctora en Medicina el 1885 i aquest mateix
any comença a exercir com a metge. Però ja en l’època d’estudiant es va iniciar
també en la seva carrera com a escriptor tot publicant, el 1880, alguns textos
en una revista de Munic i participant en els cercles literaris més importants.
Els seus primer treballs dramàtics (té una
àmplia llista de títols teatrals i potser La
ronda és l’obra més coneguda a casa nostra) i els seus primers treballs
narratius van ser ben rebuts pel públic, i a poc a poc aquest èxit el va dur a
abandonar la professió de metge per dedicar-se en exclusiva a la literatura amb
obres que, com El retorn de Casanova
o bé Traumnovelle, revelen una
extraordinària modernitat tant en l’ordre psicològic com en el merament formal.
Amb tot, el pes de la seva formació acadèmica és
vital i per aquest motiu en les seves obres mostra gran interès per l’erotisme,
la mort, la psicologia i la crisi social d’entre segles en un centre cultural
com era Viena durant aquells anys. I en el seu afany per aprofundir la
complexitat psicològica dels seus personatges, va ser un dels primers autors en
llengua alemanya que va utilitzar el monòleg interior en obres com El teniente Gustl (1900) o la que
hem comentat en la nostra trobada de Celler de lletres: La senyoreta Else (1924).
Altres novel·les traduïdes al català que podem
esmentar són Història somiada i La senyora Berta Garlan. I cal
assenyalar que moltes de les seves obres han estat adaptades al cinema i a la
televisió per directors de renom com Max Ophüls o Stanley Kubrick.
Altres dades
·
Còmic basat en la novel·la: http://sinera.diba.cat/search~S171*cat?/tse{u00F1}orita+else/tsen~aorita+else/1%2C2%2C3%2CB/frameset&FF=tsen~aorita+else+inspirado+en+la+novela+de+arthur+schnitzler&1%2C1%2C
·
La señorita Elsa y la
productividad del monólogo interior: http://literaturaalemanaunlp.files.wordpress.com/2011/05/bonino-la-sec3b1orita-elsa-trabajo.pdf
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada