Entrevista a membres del Jurat del Premi Celler de Lletres

De clubaire a jurat literari: Carme Verge i Priscil·la Muñoz

(per Sílvia Romero)

El dia del lliurament del premi del 3r Concurs de Novel·la Curta Celler de lletres, la nostra regidora de Cultura va comentar que si un projecte perviu durant tres anys, això significa que ha nascut per quedar-se. Per aquesta raó l’esmentat certamen, nascut al si del nostre Club de lectura, esdevé cada vegada més un motiu d’orgull per a les clubaires ja que som un element vital de tot aquest engranatge.

Diem això perquè una de les característiques del nostre concurs és que part del jurat està format precisament per clubaires. En la convocatòria de 2017 les clubaires col·laboradores han estat Carme Verge i Priscil·la Muñoz.

Avui parlem amb elles per saber com han viscut aquesta experiència.

Si no recordo malament va ser un cop atorgat el premi de l’any passat quan vau demanar poder fer de jurat en l’edició d’enguany. Què us va motivar a fer aquest pas?

-PRISCIL·LA: La Maria Rosa Figueras va fer de jurat l’any passat i em va comentar que era molt interessant. Quan m’ho va dir vaig pensar: vinga, ara prova-ho tu. El que passa és que després, quan m’ho vaig rumiar més, vaig pensar: en quin sacramental m’he posat? I quan va arribar l’hora, al cap d’un any, vaig decidir que ho havia de tirar endavant i que ja me’n sortiria.

CARME: Sempre m’havia fet gràcia la possibilitat de fer de jurat, i també pensar que llegeixes una obra abans que la resta de la gent. Però el que em va acabar de convèncer va ser que en agafar el llibre guanyador de l’any passat, quan vaig acabar i vaig veure que sortia el nom del jurat al darrere... vaig pensar: aquesta és la meva! Jo vull que el meu nom surti en un llibre. Perquè de llibre jo no n’escriuré mai cap, Déu nos guard!, però em feia gràcia. I això és el que em va acabar de decidir.

(Poblatana d’origen (qui no perd els orígens, no perd la identitat), va néixer a Can Batista i fa més de 50 anys que viu a Sant Sadurní. Sempre ha treballat d’administrativa i a la mateixa empresa. Hi ha quatre coses que l’apassionen: llegir, viatjar, ballar i veure teatre. Quan diu “apassionar”, és realment així. No n’hi ha prou amb “agradar molt”. Dir això seria quedar-se curt.)  

Un motiu tan vàlid com qualsevol altre. I per l’altra banda, havíeu participat com a jurat, sigui literari o de qualsevol altra disciplina, en alguna altra ocasió?

-PRISCIL·LA: No, mai.

-CARME: Només amb la canalla: concursos de disfresses, carreres... Però només en pla familiar, no pas professional.

Doncs passem a l’experiència d’aquest any. Com us vau plantejar la feina que havíeu de fer com a jurat?

-PRISCIL·LA: Com que ens vau donar unes pautes, abans de començar a llegir les vaig mirar. I cosa que no faig mai, vaig agafar la llibreta, el bolígraf, l’original... tot allà ben posadet, i vaig anar llegint i apuntant. I vaig pensar que això ho podia fer més vegades, que no era pas tan complicat. Perquè a mi sempre em passa que, com que vull llegir molt de pressa, no em dona temps per fer anotacions. Com si diguéssim... des de llavors estic més tranquil·la a l’hora de llegir, com més preparada.

(Segoviana de naixement i sadurninenca des dels tretze anys, ha treballat com a talladora industrial fins al moment de la jubilació. Tota la vida li ha agradat llegir i des de fa uns anys participa en el club de lectura Celler de lletres. Formar part d’aquest grup li encanta i gaudeix molt de les tertúlies perquè, com diu ella mateixa: “llegir és la meva passió”.)

I tu, Carme, com et vas plantejar la feina de jurat?

-CARME: Des del primer moment vaig veure que era una cosa molt interessant i que me l’havia de prendre molt seriosament. Hi havies de posar els cinc sentits, molta atenció i molta calma. I potser veure sempre l’ampolla mig plena quan estàs llegint: fer-ho en positiu i sense prejudicis.

I la reunió per deliberar, què us va semblar? Esperàveu una trobada com la que vau viure o pensàveu que seria diferent?

-CARME: Va ser molt interessant i vaig aprendre molt. Primer em va donar la sensació que era com un Club de lectura on tothom hi pot dir la seva, però amb menys gent. Però llavors vaig veure que en aquesta reunió es tractava d’acostar posicions i havíem de fer un esforç de parlar i sobretot d’escoltar. I em va sorprendre i encantar la feina de l’editor i ara m’ho miro d’una altra manera. Em refereixo a la seva feina en aquesta reunió, per la manera com intervenia quan era el seu torn dient alguna cosa sobre la novel·la sense mostrar si estava a favor o en contra, però afegint alguna cosa que ens ajudava a acabar de definir-nos.

-PRISCIL·LA: Jo també ho vaig trobar molt interessant. Ja em pensava que era així, ja m’ho esperava, però dubtava si les meves anotacions anirien en la mateixa línia que les dels altres. I en canvi em vaig trobar molt bé i em vaig adonar que el que jo havia deduït era una opinió més, una opinió vàlida, perquè ningú no imposava res. Es tractava d’opinar i escoltar per anar concretant quina era l’obra guanyadora.

Podríeu definir la novel·la guanyadora, El secret de les caves Malsor, d’Olga Olaria, amb una sola paraula?

-CARME: Una idea original.

-PRISCIL·LA: Una fantasia gris

Una fantasia gris? Què vols dir?

-PRISCIL·LA: Sí, una fantasia gris perquè la novel·la pot ser gènere negre, però no ho és ben bé. I a més té un element fantasiós o de joc.

Ben trobat. I ja per acabar, repetiríeu l’experiència? Tornaríeu a fer de jurat?

-CARME: I tant! Sí, i tant. Estic molt contenta d’haver-ho fet.

-PRISCIL·LA: Jo també. Ho he trobat molt interessant. De fet jo vaig fer la primera lectura amb anotacions i després me les vaig tornar a llegir totes, ja sense aturar-me. Molt interessant.

Segurament el proper any tindrem altres clubaires que s’oferiran per fer de jurat, però és bo saber que vosaltres estaríeu disposades a repetir l’experiència. Per tant, moltes gràcies Priscil·la Muñoz i Carme Verge per la feina feta i per la vostra bona predisposició.

(novembre 2017)