Crònica del club de lectura Celler de Lletres sobre "La casa de foc" de Francesc Serés

 

La casa de foc de Francesc Serés, Editorial Proa, 2021, Premi Proa

 

Emprenem el darrer trimestre del curs amb una novel·la que, en general, no s’ha fet llarga, malgrat que ho és, tot i que a estones es troba reiterativa. Es diu, es comenta, que no és que s’hagi fet llarga, però que potser amb una mica menys de pàgines ja hagués pogut explicar tot el que explica. Però no és una crítica negativa, les coses com siguin, perquè tothom ha trobat que en Serés té una prosa tan polida i que passa tan bé, que no es fa llarg. L’acció és mínima, això sí. Ja des de bon principi sabem més o menys què passarà i els dubtes i les incògnites es descobreixen molt de mica en mica a partir de la visió que en tenen els diferents personatges de l’obra. Es deixa llegir sense perdre el fil, però potser les critiques dels crítics de debò, els que surten a la premsa, són un pèl massa exagerades. I aprofitem l’ocasió de parlar una mica de la crítica. O, més que de crítica, de la crítica que no critica sinó que simplement promociona una obra.

Pel que fa la novel·la que hem llegit, però, en destaquem sobretot el territori que descriu i que se’ns presenta gairebé com un personatge. Reflexionem sobre com allà on vivim determina la nostra manera de ser, sobretot si es tracta d’un territori com el de la novel·la, la Garrotxa, una zona amb boscos densos, masos repartits per les muntanyes, pobles petits i personatges especials que amb prou feines surten d’aquelles contrades. Hi ha qui comenta que en altres llocs remots passa el mateix, o en pobles petits, com a la Cerdanya, on no entres als cercles dels habitants de la zona fàcilment.

Pel que fa als personatges de carn i ossos, es comenta que sembla ben bé que el protagonista no sigui realment en Mau, és a dir el narrador protagonista de la història, i que representa que és el mateix autor de l’obra, sinó que l’autèntic protagonista és el Jordi de Can Sol. Se’ns el presenta com una mena de cacic del poble, la gent li té entre por i enveja, genera distància amb la resta de persones de la zona i, alhora, és temut i enemistat amb tothom malgrat que tothom li deu o li fa favors. El Jordi, saurí i amb unes formes molt corteses, amaga una part fosca, però, de la qual tothom sospita i que, ni tan sols al final, ens descobreix la història. No és que sigui un malvat, ni molt menys, i, de fet, té una part que el fa més humà i que no és altra cosa que aquesta preocupació que té per la salut de la seva filla Carmina i de la seva neta Mar.

Pel que fa a la tècnica de l’escriptura, ens fixem que hi ha capítols, no pas curts, que són només diàlegs entre dos personatges. Aquesta tècnica demana màxima precisió per no semblar inversemblant, i no ens ho ha semblat. En aquest punt, s’insisteix en aquesta part més destacada de l’obra: la manera com escriu en Francesc Serés. Ens ha semblat genial que aconsegueixi captar l’atenció dels lectors d’aquesta manera tan fàcil i planera. La sensació és que no llegeixes sinó que estàs veient una sèrie o una pel·lícula.  

Francesc Serés

 

Francesc Serés Guillén (Saidí, Baix Cinca, 1972), és un escriptor en llengua catalana de la Franja de ponent que viu a la Garrotxa, en concret al poble de Sallent.

 

Algunes de les seves obres més emblemàtiques són:

-       Els ventres de la terra(Columna, 2000)

-       La força de la gravetat (Quaderns Crema, 2006)

-       Caure amunt. Muntaner, Llull,Roig (Quaderns Crema, 2008)

-       Contes russos (Quaderns Crema, 2009)

-       Mossegar la poma (Quaderns crema, 2012)

-       La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014)

-       La mentida més bonica (2022, Proa)

 

Va estudiar Belles Arts i Antropologia i s’ha dedicat a la docència. Una mica, ja us n’adonareu, com el protagonista de La casa de foc. Ves que no sigui una novel·la una mica autobiogràfica?

 

La casa de foc

El narrador-personatge-protagonista d’aquesta història, el Mau, arriba mig perdut al petit poble de Sallent, a la Garrotxa, per viure en una casa amb molts anys d’història buscant, precisament, perdre’s després d’una separació dolorosa. Aquest punt de partida, que d’entrada podria semblar pueril, ens fa endinsar en la vida d’unes valls insòlites, indòmites, inesperadament inexplorades. I se m’acudeixen encara més “in”s per incloure, però us els estalviaré. La casa, que a estones sembla tenir vida pròpia, fa entrar el protagonista en una mena de submón que no pot controlar.

Tot un estol de personatges que van des d’un saurí misteriós que s’ha fet d’or gràcies a la seva habilitat gairebé màgica, una adolescent inaguantable, un hippie neorural, un traficant de marihuana i altres d’oriünds habitants d’aquelles terres recordaran als nouvinguts que no són, mai millor dit, benvinguts. Tots conformen una mena de teatret que ens recorda, almenys a mi m’ho recorda, altres temps en què venir de fora significava ser foraster per tota la vida.

No deixa de ser curiós que algú ens narri amb aquesta frescor i intensitat situacions i  escenes que ben bé podrien ser de western i de thriller psicològic alhora. Aquesta és una novel·la contundent, extensa per extensió però també extensa pels temes que s’hi toquen i la profunditat d’alguns dels seus personatges. Una senyora novel·la, potser diria algú, que coneixent la facilitat de paraula del seu autor, encaixa perfectament amb la manera de ser d’en Serés.

 

Jordi Romeu Carol

 

Exposicions del mes d'abril a la biblioteca

 Al claustre:

Llums i ombres pintures d'Àngels Puigmartí

A les vitrines d'art:

Manualitats dels infants "Crea un Boti Boti" 

Pel 25è aniversari de la Biblioteca hem preparat una exposició amb la participació de nens i nenes de 1r a 6è de primària.

A la zona de revistes: 

Vedruna, 200 anys fent escola

Crònica de la sisena trobada del Club de lectura juvenil del 21/03/2024

 

La sessió de març del club de lectura juvenil era decisiva, perquè per fi emetríem el nostre vot com a membres del gran jurat del Premi Protagonista Jove 2024. Era el moment de comentar “27 dinosaures” de Teresa Muñoz, el tercer i últim llibre nominat a la Categoria 12-14 anys.

Tot i que no us podem dir gran cosa de la trama per no fer-vos spoiler, sí que us avisem que el llibre és impactant i força dur. Durant la sessió vam estar d’acord en que la coberta no crida l’atenció i no fa gens de justícia a la trama (sembla molt més infantil), i que si no fos pel club de lectura, la majoria no s’hauria animat a llegir-lo. I què ens ha semblat? Doncs a la majoria li ha encantat! No s’esperaven en absolut el gir final, i han acabat el llibre ben sorpresos i emocionats. Una de les lectores del club fins i tot ha plorat amb la història del Nil.

 El llibre està ambientat durant la pandèmia, quan el Nil, que acaba de perdre el seu pare, es muda amb el seu tiet. Està vivint una etapa complicada de la seva vida, i el confinament no hi ajuda pas. Durant la sessió vam compartir les nostres pròpies experiències amb la pandèmia, i tot i que ningú voldria repetir-ho, cadascú ho va viure de maneres molt diferents.

 Sí bé el llibre ha atrapat a la majoria, vam estar d’acord en que potser faltava una mica més d’intriga a la part central del llibre, i que de vegades la veu narrativa no semblava la d’un nen per les paraules tan complexes que feia servir (i que hem hagut de buscar en un diccionari!). També ens han desconcertat els canvis de narrador que l’autora fa de cop i volta sense avisar. Tot i així el recomanem a tothom, no només a joves, perquè és important reflexionar sobre un tema complex que (malauradament) segueix sent molt actual.

 Pel que fa al Premi Protagonista Jove, “Ghost” de Jason Reynolds i “27 dinosaures” han quedat molt igualats a la part superior de la classificació (i tothom ha donat la puntuació més baixa a “Poni” de R.J. Palacio). Haurem votat el mateix que la resta de membres del jurat? Ho esbrinarem passat Sant Jordi.

 Però mentrestant, el club segueix en marxa! La propera lectura que comentarem serà “Ben” de Care Santos, i atenció perquè... Hem convidat a l’autora a venir en persona! Estem molt il·lusionats, així que si vosaltres també la voleu conèixer el proper 18 d’abril apunteu-vos ràpidament. Us esperem!

 Hi ha persones que desperten tanta fascinació com rebuig, que t’atreuen com un imant i alhora et fan por, i alguna cosa et diu que val mes que te’n mantinguis lluny. Aquesta historia es la d’una d aquestes persones. Es diu Ben, i potser ja n’has sentit a parlar. De fet, aquesta historia comença en un funeral. El mort no tenia ni vint-i-quatre anys i l’han assassinat. Uns paios que el detestaven van decidir matar-lo a cops. Al comiat nomes hi han assistit vuit persones. Quan moren, que ens en queda, d’aquells que hem estimat? Nosaltres. Quedem nosaltres. La nostra memòria. I el que en fem, dels records.

 

Mx

Novetats i Activitats Abril 2024

 

Crònica de la tertúlia del Club de lectura Segona Fermentació sobre "La maleta" de Sergei Dovlatov

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ

La maleta

Tertúlia del 8 de març de 2024

La sessió de març del club de lectura ha debatut sobre La Maleta de Sergei Dovlatov, un llibre amb un sentit del temps i l’espai molt definit: la vida la Unió Soviètica  durant els anys seixanta i setanta.  La tertúlia ha començat amb una discussió de l’estil de Dovlatov; hi ha hagut acord sobre que és indubtablement fàcil de llegir i molt viu. La preponderància dels diàlegs i l'ús d’un humor esqueixat ens acompanya a cada pàgina en la narració de les vicissituds del protagonista i els seus amics i coneguts.

Un dels eixos que s’ha destacat és la descripció d’unes vides buides, immerses en un món de picaresca, “estraperlo” a petita escala, delinqüència i, ben sovint, consum excessiu d'alcohol. És una realitat crua que Dovlatov retrata sense embuts, mostrant-nos com els personatges es mouen en aquest ambient amb una mena de resignació irònica. Aquest realisme a ultrança, brut, segurament explica per què l’autor no va poder publicar a l’URSS. Aleshores les autoritats promocionaven un altre model de realisme: l’èpica del proletariat i les narracions amb una moralitat esquemàtica.

Les integrants del club han destacat que la maleta, que dona títol al recull, emergeix com una metàfora potent  de la vida mateixa, no tan sols en el cas d’un exiliat. És un contenidor ple de records, objectes i històries, que el protagonista s’ha endut com a testimoni del seu passat i  que veu com una mena de capsa de Pandora que no gosa obrir durant anys.  També és una metàfora del llibre en tant que receptacle d’històries.

«No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta»

L'absurditat juga un paper clau en la narrativa de Dovlatov i així ha estat assenyalat. Per exemple, en el fragment del robatori de joguines d’una fàbrica,  on els lladres fan sortir les joguines per un túnel cavat expressament per a aquest propòsit.

«Cada treball ha de tenir una dosi mínima d’absurd»

Un altre aspecte que s’ha comentat àmpliament, relat a relat, és la dualitat present en cada narració: d'una banda, tenim el nivell oficial, representat per les autoritats soviètiques i la seva visió del món; de l’altra, hi trobem el caos de la vida del narrador i els seus coneguts, amb les seves pròpies regles informals.

La sessió també ha donat peu a compartir  vivències personals  dels membres del club que van viatjar a l’URSS o algun altre país  de l'òrbita soviètica durant el comunisme o poc després de la caiguda del mur de Berlín. La major part de les intervencions n’han destacat la carestia generalitzada, però també elements positius com el pes de la cultura i les organitzacions gremials establides amb un sentit col·lectiu. Fins i tot, la justícia s’administrava pels mateixos companys de feina (justícia de camarades), com es narra en el relat “Un cinturó d’oficial”.

L’autor

Sergei Donàtovitx Dovlatov va néixer el 3 de setembre de 1941 a Ufà, Rússia, on la seva família havia estat evacuada des de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. El seu pare era director d’escena i la seva mare, correctora. Després de la guerra, Dovlatov va viure a Leningrad amb la seva mare. Va fer d’obrer metal·lúrgic abans d’ingressar a la universitat. Va estudiar a la Universitat Estatal de Leningrad, d’on va ser expulsat al cap de dos anys i mig. També va treballar com a vigilant en un camp de presoners durant el servei militar. Més tard, va fer de periodista a Leningrad i a Tallinn (Estònia).

No va poder publicar a la Unió Soviètica, així que va distribuir les seves obres a través del sistema del samizdat (còpies clandestines reproduïdes entre amics i admiradors), que anava enviant a Europa Occidental per a mirar de publicar-les. Aquesta activitat va provocar la seva expulsió de la Unió de Periodistes de l’URSS el 1976. El 1979 Dovlatov va ser convidat a abandonar el país per les autoritats. Després d’emigrar als Estats Units i s’instal·là a Nova York. Hi coedità “The New American”, un diari liberal en rus i publicà relats a la prestigiosa revista The New Yorker. A diferència de Nabòkov, mai no va escriure cap obra en anglès.

En català podem accedir a nou obres de Dovlatov, totes traduïdes per Miquel Cabal Guarro i publicades per LaBreu Edicions. Entre aquestes obres es troben La maleta,  El compromís  i La zona. La maleta  és un aplec de textos curts que descriuen la vida a la Unió Soviètica. A El compromís  reflexiona sobre la vida i la literatura a partir d’experiències de l’època en què feia de periodista, mentre que La zona  neix  de la seva experiència com a vigilant en un camp de presoners. Aquestes obres destaquen per la seva mirada irònica i la seva narrativa directa i fresca. Dovlatov té una notable capacitat per narrar històries amb un punt d’absurd per mitjà d’un llenguatge espontani.

L’obra

El llibre La maleta, publicat originàriament en rus l’any 1986 des de l’exili, aplega vuit contes unificats per la presència d’un objecte significatiu per al narrador en cadascun. L’objecte actua a tall d’agent provocador, d’estímul  i nucli radiador que impulsa el record d’una època i unes circumstàncies ben delimitades: la vida en la Unió Soviètica  durant els anys seixanta i setanta. Aquests objectes eren dins de l’única maleta que Dovlatov es va endur de la de l'URSS als Estats Units el 1979 quan va ser convidat a emigrar per les autoritats.

Cada un dels objectes està vinculat a una història única del passat del narrador, i li serveix com a recordatori tangible de les seves experiències. L'estil d'escriptura de Dovlatov no és gens complicat, però està impregnant d’un humor negre molt propi dels autors russos: una barreja d’humor, fatalisme i nostàlgia, que podem detectar en la tradició russa hereva de Gogol.

La prosa de Dovlatov mostra una notable economia de paraules i dona molta preponderància als diàlegs (fet que remet a petites peces teatrals). La ironia afegeix profunditat a la narració, i permet al lector de relacionar-se amb temes seriosos per mitjà d'una lent tenyida de lleugeresa. El llibre evoca un marcat sentit d’un temps i d’un lloc, una finestra la vida quotidiana de l'antiga Unió Soviètica narrada amb bon ull per als detalls.

Els temes de la lluita per tirar endavant un projecte  artístic, la llibertat personal i la recerca de formes d’autoexpressió són fonamentals en el llibre. La capacitat de Dovlatov per equilibrar un teló de fons polític amb històries humanes íntimes ha estat elogiada per la crítica com una mostra de la seva habilitat com a escriptor.

Xavier Zambrano

 

Tertúlia literària del club de lectura Celler de Lletres "L'últim amor de Baba Dunia" d'Alina Bronsky

 

L’últim amor de Baba Dúnia d’Alina Bronsky, Editorial Les Hores, 2019, traducció de Ramon Farrés

 

Altra vegada coincidim per unanimitat en comentar que la lectura ha sigut plaent, agradable, a estones divertida i que, en general, ha agradat. La Baba Dúnia és un personatge entranyable que connecta ràpidament amb el lector per la seva senzillesa aparent, el seu humor, la seva humanitat i perquè una miqueta totes ens hi voldríem assemblar una mica. Ens sorprèn sobretot la manera com espera la mort, per exemple. Però també com contempla el pas del temps entre veïns que s’ajuden mútuament a Txernobo, un poble contaminat per l’accident nuclear de Txernòbil. O fins i tot com encara les situacions compromeses, com tracta a amics i familiars, com s’interrelaciona amb la resta de personatges i com arriba a conclusions i reflexions que la fan inimitable. Alguna clubaire ha anomenat el llibre com “una festa a la vellesa”. I és cert, perquè el tractament que l’autora fa a aquesta etapa de la vida és interessant. Ens recorda una mica a Cien años de soledad i ens fa pensar que ja ens agradaria assolir aquest grau de maduresa i de dolça espera que té la Baba Dúnia.

Hem intentat entendre el perquè del títol. Quin és l’últim amor de la Baba Dúnia? Doncs arribem a la conclusió que és el poble on ha tornat després de fugir-ne a causa de l’accident nuclear. Tot i que potser també podria ser l’amor a la llibertat, a ella mateixa o a allò que la fa feliç, que és ben poca cosa: casa seva, l’hort, els veïns ons i﷽﷽﷽﷽﷽﷽oledat.casa seva, l'hseu oo alldad.aquest grau de maduresa i de dolça espera que tn innimitable.ertida i, en general, ïns i la soledat. Per què torna al poble? Perquè allà se sent lliure.

Alhora, però, intuïm un conflicte interior que la fa vulnerable. Un trauma familiar que no ha paït, la por de no haver sigut una bona mare i una bona àvia. I, alhora, no vol molestar, no vol ser una nosa per la seva filla, que viu a Alemanya i al costat de la qual ella decideix no anar. Aquesta debilitat la fa humana i, de fet, s’ensuma al llarg de tota la novel·la perquè li fa prendre decisions que d’altra manera potser no hauria pres.

I, també alhora, veiem que és una líder. Els veïns confien en ella perquè la veuen com una dona de conviccions fortes, de presa de decisions ràpida, perquè és coratjosa i creu en ella mateixa. Només en Petrov la fa sortir una mica del seu rol perquè és l’únic que li fa reflexions i preguntes incòmodes. Per ella, de les coses importants no se n’ha de parlar.

En definitiva, doncs, L’últim amor de Baba Dúnia és una novel·la que ens ha fet xalar de la vellesa, cosa que ja fa falta moltes vegades.

Alina Bronsky

L’Alina Bronsky va néixer a Rússia el 1978, però a començament dels anys 90 del segle passat va anar a viure a Alemanya, on actualment resideix. La seva primera novel·la publicada va ser Shcerbenpark (2008), que es va convertir en un best-seller a Alemanya, que es llegeix a les escoles i de la qual se n’ha fet una pel·lícula. L’últim amor de la Baba Dúnia és la seva quarta novel·la publicada i va ser candidata al Premi del Llibre Alemany i als Dublin Award 2018. L’editorial Les Hores també ha publicat La trena de la meva àvia el 2019.

Ramon Farrés és un poeta, escriptor i traductor nascut a Manlleu el 1962 i que ha traduït un llarg etcètera d’autors com Stefan Zweig, Jules Verne o Bertolt Brecht. Llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (1985) i doctor en Traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona (2001). Ha treballat com a corrector i traductor en diverses editorials (1984-86), al servei de publicacions del Parlament de Catalunya (1987-88) i a la televisió Deutsche Welle TV (1992-95). Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i de traducció alemany-castellà a la Freie Universität de Berlín (1991-94).   

L’últim amor de Baba Dúnia

L’àrea d’exclusió de Txernòbil és l’escenari d’aquesta novel·la deliciosa de l’escriptora d’origen rus resident a Alemanya Alina Bronsky. Ambientada anys després del desastre nuclear i de la fugida de tots els habitants de la regió, explica la vida de la Baba Dúnia, una senyora que ha tornat al seu poble situat dins la zona contaminada per l’accident de la central nuclear. Allà conviu amb altres personatges singulars i solitaris que, com ella, no tenen on anar o no volen anar enlloc més.

Amb una prosa senzilla i alhora poètica, l’autora d’aquesta novel·la curta ens introdueix en un món de personatges curiosos i poc amistosos que sobreviuen entre les runes d’una ciutat devastada per l’abandó. Amb llum només de tant en tant, menjant les verdures que conreen i sortint només d’allà per anar a comprar quatre productes bàsics, els habitants d’aquell poble mig fantasma viuen en pau apartats de la societat fins que l’arribada d’un pare i una filla pertorbarà la seva tranquil·litat buscada.

La Baba Dúnia t’enamora per la seva senzillesa. És una dona entranyable, valenta, a qui ja li tant li fa tot i que ens dona una lliçó de vida.

En podeu saber més sobre aquestes senyores que han tornat al seu poble d’origen de la zona d’exclusió de Txernòbil en el capítol del 30 minuts “Les àvies de Txernòbil” emès per TV3.

 

Jordi Romeu Carol

 

 

 

Recomanació del llibre d’art “Las invisibles. ¿Por què el Museo del Prado ignora a las mujeres?” de Peio H. Riaño

 

En ocasió d’aquest 8 de març, Dia internacional de les dones treballadores, volem posar el focus en la representació i en el rol de les dones a l’art i aprofitem l’ocasió per recomanar-vos el llibre de Riaño “Las invisibles. Por què el Museo del Prado ignora a las mujeres” editat per Capitán Swing a l’any 2020. Riaño ens parla de la presencia de les dones a l’art, i ho fa considerant les dones com a pintores, com a protagonistes dels quadres i com a treballadores d’aquest món. El seu discurs es centra en l'anàlisi de la presència femenina en les sales del Prado, un dels museus més importants d’Espanya i d’Europa i de com aquest no sigui capaç de respondre a les preocupacions del públic contemporani i encara perpetri un discurs classista i patriarcal lligat als valors del segle XIX. Per què, diu Riaño, hem hagut d’esperar dos segles abans de veure al Prado una exposició dedicada a la pintora flamenca Clara Peeters, de la qual el museu té diferents obres? De fet poques obres de pintores podrem trobar exposades a les sales i això reflecteix també la manera en que es presenta el programa curricular i l’ensenyament d’història de l’art als instituts, des de la ESO al batxiller. Entre els noms de les pintores exposades  apareix el de Sofonisba Anguissola (absenta al programa escolar), a la part del Barroc no hi veiem cap (ni tan sol Artemisia Gentileschi), i a la escola fins a les avantguardes no ens topem amb el nom de Tamara Lempicka. Les coses no van millor quan considerem a les dones com a les protagonistes dels quadres i ens topem amb un pintor com el Saenz Saenz que pintava nenes despullades mirant amb  sensualitat un hipotètic espectador masculí. També en molts quadres trobem escenes tretes de la literatura i dels mites que fan referencia a violències i violacions però que als quadres apareixen sense rastre de denuncia i sota el títol de “rapto”. Finalment, passant a les treballadores, perquè és tant desconegut que va ser una dona la que va impulsar el naixement de la col·lecció del museu? Riaño ens recorda amb aquest llibre la necessitat i la urgència d’un nou discurs per part de les institucions museològiques.

Sobre l’autor

Peio H. Raiño és llicenciat en Història de l'Art i Periodisme. Autor de “Conductas envenenadas” (2007) i de “La otra Gioconda. El reflejo de un mito” va ser comissari de la exposició col·lectiva “Esculturismo” al 2008. Ha treballat en diversos periòdics i revistes i va ser redactor de cultura en Calle 20, Público, El Confidencial i El Español. Al 2014 va guanyar el premi de Periodisme Cultural José Luis Gutiérrez pel reportatje “Académicos insumisos”.